PAU CASALS Y ANTONIO MACHADO EN COLLIOURE

En el octogésimo quinto aniversario de la muerte de Antonio Machado

Jacint Torrents

Primeros de agosto de 1958. La carretera de Prada de Conflent (Prades) a Perpiñán atraviesa bellos campos de árboles frutales. Hace un día soleado y los melocotoneros resplandecen a ambos lados. Desde finales de invierno hasta verano un estallido de flores y frutas alegran este humilde paisaje. Vincent Touron, joven pradense casado con una sobrina de Pau Casals, ha ido en su coche hasta el pueblo vecino de Molig (Molitg-les-Bains) a buscar al músico.

Casals, que tiene ya más de ochenta años, tiene la base de operaciones del Festival de Prada en Le Grand Hôtel de Molig. Allí se alojaron y ensayaron con él este pasado julio Yehudi Menuhim y Karl Engel, entre otros solistas. Estos músicos han actuado gratuitamente por solidaridad con la posición del maestro, en favor de la libertad y contra los totalitarismos. Los beneficios de los conciertos se destinan al hospital de Perpiñán, que aún atiende a muchos refugiados españoles.

Vincent ha cargado en el coche el violonchelo y una silla plegable. Marta, la joven esposa de Casals les acompaña. Lleva un ramo de lavanda que ha recogido ella misma. El año pasado el músico, estando en Puerto Rico, sufrió un infarto. Y el evento no se celebró. Hoy, clausurado ya el Festival desde hace unos días, acuden al cementerio de Colliure, junto al mar, a homenajear a Antonio Machado, el poeta exiliado, fallecido el 22 de febrero de 1939.

Ahora, al pasar por Illa del Riberal (Ile-sur-Têt), el vehículo se desvía por el camino de los Aspres hasta la riera del Bulès, que nace en el macizo del Canigó. Van a recoger a Josep Sebastià Pons, el poeta rosellonés, que ha transfigurado estos paisajes con sus versos, y que vive retirado. Y es que en 1905, un joven Josep Sebastià Pons de diecinueve años, en viaje de estudios a Madrid, conoció y trató a Antonio Machado en las tertulias que algunos miembros de la generación del 98 hacían en los cafés cercanos a la Puerta del Sol.

La relación que mantienen es buena. Una noche de julio de 1952, en el marco del tercer Festival de Prada, se estrenó en el claustro de Sant Miquel de Cuixà, el «Misteri de Sant Pere Ursèol», un texto del poeta con acompañamientos musicales de Pau Casals. Y este verano poeta y violonchelista se vieron a primeros de julio en el museo Rigaud de Perpiñán, en la apertura de una exposición sobre Paul Gauguin y sus amigos catalanes.

Otro amigo y colaborador de Casals, Josep Maria Corredor i Pomés, también un exiliado, ha conseguido, mediante un artículo del año pasado en Le Figaro Littéraire de París, que en toda Francia se abriera una suscripción popular a fin de dar a los restos mortales de Machado y de su madre —hasta ahora en una tumba provisional— una sepultura definitiva. El prestigio de Corredor le viene de su libro Conversations avec Pablo Casals (1954), traducido a más de diez idiomas. Además de mucha gente anónima han realizado aportaciones monetarias André Malraux y Albert Camus, tantos otros intelectuales y el propio Casals. El traslado de los restos se ha realizado el pasado día 15 de julio.

Desde su exilio en Chile, José, el hermano de Machado, ha pedido a Casals que no fuera aquel día. No quería que, atraídos por la fama del músico, acudieran muchos curiosos y el acto perdiera intimidad. Casals, pues, acude unas semanas más tarde y sin publicidad. La tumba de Machado está cubierta todavía flores y de banderas republicanas. Las gaviotas van y vienen sobrevolando la mar serena, el campanario macizo de la iglesia amurallada, los cipreses del recinto. Desplegada la silla, Casals se sienta frente a la tumba. Y toca el «Cant dels ocells», canción de cuna navideña que, gracias a él, se ha convertido en un símbolo de paz y libertad en todo el mundo. Quedan de pie quienes le han acompañado. La melodía acuna el universo. Las gaviotas no chillan. Gorriones y estorninos hacen silencio. Las golondrinas escuchan, estáticas, desde los nidos de los panteones. A mediodía en el cementerio no hay nadie y «el major lluminar» bendice con sus rayos toda la tierra. Un hombre bueno rinde homenaje a otro hombre bueno. He ahí nuestro recuerdo.

Pau Casals y Antonio Machado a Cotlliure

Som a primers d’agost de 1958. La carretera de Prada de Conflent a Perpinyà travessa bells camps d’arbres fruiters.  Fa un dia assolellat i els presseguers resplendeixen a banda i banda. Des de la fi de l’hivern fins a l’estiu un espetec de flors i fruites alegren aquest humil paisatge. Vincent Touron, jove pradenc casat amb una neboda de Pau Casals, ha anat amb el seu cotxe fins al poble veí de Molig a buscar el músic.  

Casals, que ja té més de vuitanta anys, té la base d’operacions del Festival de Prada a Le Grand Hôtel de Molig. Allí s’han allotjat i han assajat amb ell aquest juliol passat Yehudi Menuhim i Karl Engel, entre altres solistes. Aquests músics han actuat gratuïtament per solidaritat amb la posició del mestre, a favor de la llibertat i contra els totalitarismes. Els beneficis dels concerts es destinen a l’hospital de Perpinyà, que encara atén molts refugiats espanyols. 

Vincent ha carregat al cotxe el violoncel i una cadira plegable. Marta, la jove esposa de Casals els acompanya. Duu un ram d’espígol que ha collit ella mateixa. L’any passat el músic, estant a Puerto Rico, va patir un infart. I l’esdeveniment no es va celebrar. Avui, clausurat el Festival de fa uns dies, van al cementiri de Cotlliure, ran de mar, a homenatjar Antonio Machado, el poeta exiliat, que hi va morir el 22 de febrer de 1939.

Ara, en passar per Illa del Riberal, el vehicle es desvia pel camí dels Aspres fins a la riera del Bulès, que neix al massís del Canigó.  Hi van a recollir Josep Sebastià Pons, el poeta rossellonès, que ha transfigurat aquests paisatges amb els seus versos, i que hi viu retirat. I és que el 1905, un jove Josep Sebastià Pons de dinou anys, en viatge d’estudis a Madrid, va conèixer i tractar Antonio Machado en les tertúlies que alguns membres de la generació del 98 feien en els cafès pròxims a la Puerta del Sol. 

La relació que mantenen és bona. Una nit de juliol de 1952, dins el marc del tercer Festival de Prada, s’estrenà al claustre de Sant Miquel de Cuixà, el Misteri de Sant Pere Ursèol, un text del poeta amb acompanyaments musicals de Pau Casals. I aquest estiu poeta i violoncel·lista s’han vist a primers de juliol al museu Rigaud de Perpinyà, en l’obertura d’una exposició sobre Paul Gauguin i els seus amics catalans. 

Un altre amic i col·laborador de Casals, Josep Maria Corredor i Pomés, també un exiliat, ha aconseguit, mitjançant un article de l’any passat a Le Figaro Littéraire de París, que a tot França es fes una subscripció popular a fi de donar a les restes mortals de Machado i de la seva mare —fins ara en una tomba provisional— una sepultura definitiva. El prestigi de Corredor li ve del seu llibre Conversations avec Pablo Casals (1954), traduït a més de deu idiomes. A més de molta gent anònima hi han fet aportacions monetàries André Malraux i Albert Camus, molts altres intel·lectuals i el mateix Casals.  El trasllat de les restes s’ha fet el passat dia 15 de juliol.

Des del seu exili a  Xile, José, el germà de Machado, ha demanat a Casals que no hi anés aquell dia. No volia que, atrets per la fama del músic, hi acudissin molts curiosos i l’acte perdés intimitat. Casals, doncs, hi va unes setmanes més tard i sense publicitat. La tomba de Machado és encara coberta de flors i de banderes republicanes. Les gavines van i venen sobrevolant la mar serena, el campanar massís de l’església emmurallada, els xiprers del recinte.   Desplegada la cadira, Casals s’asseu davant la tomba. I toca el «Cant dels ocells», cançó de bressol nadalenca que, gràcies a ell, ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món. Resten dempeus els qui l’han acompanyat. La melodia bressola l’univers. Les gavines no xisclen. Pardals i estornells fan silenci. Les orenetes escolten, estàtiques, des dels nius dels panteons. A ple migdia al cementiri no hi ha ningú i «el major lluminar» beneeix amb els seus raigs tota la terra. Un home bo ret homenatge a un altre home bo. I en fem memòria.

DdA, XX/5.560