martes, 30 de mayo de 2006

El silencio de Dios y los Legionarios de Cristo

Image Hosted by ImageShack.us

Félix Población

El Papa Benedicto XVI acaba de regresar de Polonia, donde visitó los lugares vinculados con la memoria de su predecesor y el campo de concentración de Auschwitz. Su discurso aquí generó críticas entre las comunidades judías y algunos prestigiosos medios de información. Se preguntó Ratzinger por el silencio de Dios ante tanta barbarie y culpó de ésta a un grupo de criminales que abusaron del pueblo alemán, como si la gestación de aquel aciago infierno de persecución y muerte hubiera sido cosa de Hitler y una falange de esbirros.

Tras esa estancia mal resuelta en el campo de concentración polaco, le aguarda al romano pontífice un episodio no menos delicado en El Vaticano, aunque los oficios diplomáticos de la jerarquía eclesiástica sean casi siempre probadamente sutiles en el barrido interior. El sábado, su santidad recibirá a lo participantes en el II Congreso Mundial de Movimientos de la Iglesia, entre los que se cuentan, además del Opus Dei, Comunión y Liberación y los neocatecumenales o kikos, los marcialmente denominados Legionarios de Cristo.

Con todos, especialmente con los últimos, sostenía Juan Pablo II, santo subito, unas magníficas relaciones que hicieron posible el mantenimiento de su fundador, el mejicano Marcial Maciel Degollado, al frente de tan poderosa organización, a pesar de las reiteradas acusaciones que pesaban sobre él por abusos sexuales a seminaristas. Recientemente, Benedicto XVI ha sancionado con un deferente retiro al reverendo Degollado, excusado al parecer de mayores penitencias por su avanzada edad, sin que eso reste entidad a los méritos de los Legionarios de Cristo en su apostolado, según consignó el propio pontífice.

Se tiene la idea en la Santa Sede de que este movimiento emergente, que en los últimos años ha cobrado gran influencia en países que como el nuestro tienen arraigada tradición católica, va a servirse de la audiencia papal como provechoso ejercicio de autopromoción después del serio disgusto que ha supuesto la jubilación forzosa de su fundador, aceptada por éste como una cruz, según expresión sufriente del mismo don Marcial.

De lo que ocurra puertas adentro del Vaticano este fin de semana, con todos estos movimientos tan duchos en la discreción o el secretismo, poca información se va a generar digna de confianza, pero algunos observadores dan por concluso el periodo de influjo de los seguidores del reverendo Degollado en algunas instancias de la Santa Sede.

Comentario Lector

Jo penso que ser cèlibe, com ser casat, és una forma de ser persona que s’ha de viure tranquil•lament i en pau i que ens ha de dur a un cert grau de plenitud. Si no és així, si la persona s’ho autoimposa sense estar-hi integralment –en cos i ànima- disposada, si no és prou madura per a saber què representa, es poden donar desajustaments afectivo-sexuals que el faran patir. Serà com un matrimoni fallit. I, a no resoldre’s a temps, en pot resultar una vida trista i desgraciada. Als seminaris i als noviciats catòlics pot haver fallat el seguiment i el discerniment dels responsables sobre els educands i la formació que els devien. Potser s’ha mirat més per la institució –que no hi hagués escassetat de personal- que pel bé de l’adolescent o del jove que, en una època tendra, sent fortament l’atracció del diví i pot enganyar-se sobre si mateix. Si fos així, seria, aquesta, una actitud distorsionada per part de l’Església: sacrificar persones per la institució.

Sempre hi ha hagut problemes sexuals al món, en solters i en casats, en joves i en grans, en civils i en militars, en homes i en dones, en religiosos i en laics. Per sort, aquests problemes no són generalitzables ni a tota la societat, ni a la majoria de gent d’Església, ni al petit nombre de persones que han optat pel celibat eclesial, ni a aquelles persones que s’hi han trobat per causes diverses (no trobar la parella adequada, malaltia, empresonament, dedicar la vida a un objectiu molt absorbent, preferir la solitud, ...). Ara, en el cas de les perversions sexuals d’alguns clergues, l’escàndol avui és patent i ens en pervé la imatge d’una gran hipocresia, que esquitxa tota l’Església. En aquests casos horrorosos de pederàstia falla, a més, allò que s’ha d’exigir a tothom que es diu cristià: No fer mal a ningú i fer el bé a tothom. Ser bona persona. “Al qui fa caure en pecat a un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el tiressin al mar”, adverteix Jesús severament en l’evangeli de Marc
.

(Fragmento del artículo Celibato feliz o infeliz de Jacint Torrents).

1 comentario:

Anónimo dijo...

Te adjunto, amigo Félix, fragmento del artículo que he publicado sobre este mismo tema bajo el título "Celibato feliz o infeliz":

"Jo penso que ser cèlibe, com ser casat, és una forma de ser persona que s’ha de viure tranquil•lament i en pau i que ens ha de dur a un cert grau de plenitud. Si no és així, si la persona s’ho autoimposa sense estar-hi integralment –en cos i ànima- disposada, si no és prou madura per a saber què representa, es poden donar desajustaments afectivo-sexuals que el faran patir. Serà com un matrimoni fallit. I, a no resoldre’s a temps, en pot resultar una vida trista i desgraciada. Als seminaris i als noviciats catòlics pot haver fallat el seguiment i el discerniment dels responsables sobre els educands i la formació que els devien. Potser s’ha mirat més per la institució –que no hi hagués escassetat de personal- que pel bé de l’adolescent o del jove que, en una època tendra, sent fortament l’atracció del diví i pot enganyar-se sobre si mateix. Si fos així, seria, aquesta, una actitud distorsionada per part de l’Església: sacrificar persones per la institució.

Sempre hi ha hagut problemes sexuals al món, en solters i en casats, en joves i en grans, en civils i en militars, en homes i en dones, en religiosos i en laics. Per sort, aquests problemes no són generalitzables ni a tota la societat, ni a la majoria de gent d’Església, ni al petit nombre de persones que han optat pel celibat eclesial, ni a aquelles persones que s’hi han trobat per causes diverses (no trobar la parella adequada, malaltia, empresonament, dedicar la vida a un objectiu molt absorbent, preferir la solitud, ...). Ara, en el cas de les perversions sexuals d’alguns clergues, l’escàndol avui és patent i ens en pervé la imatge d’una gran hipocresia, que esquitxa tota l’Església. En aquests casos horrorosos de pederàstia falla, a més, allò que s’ha d’exigir a tothom que es diu cristià: No fer mal a ningú i fer el bé a tothom. Ser bona persona. “Al qui fa caure en pecat a un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el tiressin al mar”, adverteix Jesús severament en l’evangeli de Marc."

Publicar un comentario